dimarts, 28 de maig de 2013

                                                Un viatge a la vida del cabaret.

El passat 15 de maig, vàrem fer una eixida al teatre de Torrent amb els professors de Valencià.
Mai havia vist una obra de teatre tant bé representada per xiquets de la meu edat. L'obra contava la vida del poeta valencià Vicent Andrés Estellés i també contava un poc la vida del cabaret. Amb aquesta obra vaig comprendre la vida que portava Estellés.
El que més em va agradar va ser el vestuari i la decoració. El vestuari era increible i s'ajustava per a cada situació, i la decoració era molt bonica, elagant i simple.
El que més em va cridar l'atenciò va ser la forma en què feien els gestos i posaven la veu adequada.
Aquesta obra va ser magnífica en comparció amb la nostra.


       SENTIMENTS TEATRALS.

El dia 25 d’abril vàrem representar un esquetx del llibre “Spot” que havíem treballat a classe. L’obra la vàrem representar en l’aula d’usos múltiples en l’institut IES Riu Túria.
El meu equip vàrem ser els primers a representar el nostre esquetx. Com  que cap equip havia eixit ens vàrem posar molt nerviosos, inclús ens vàrem quedar en blanc però no es va notar molt.
Em vaig posar molt nerviosa però a la vegada estava emoconada i il·lusionada perquè haviem treballat  molt perquè isquera bé.
Per desgracia el varem haver de repetir perquè no es va gravar. Aquesta vegada estava més tranquil·la però seguia tenint nervis.
Me’l passat molt bé, tant en la representación com en els asstjos, ja que va ser molt bona l’idea que va tindre el professor de fer una representación teatral.
El vestuari i la decoració va ser elegant i simple, ja que ens vam vestir de festa tant els xics com les xiques, i la decoración va ser una botella de cristall de J i B, i una cartolina amb el nom: J i B.

M’ ha paregut unaa experiència inoblidable.

dimecres, 1 de maig de 2013

Teatre al Riu Túria



Acabe de veure els vídeos de les representacions de teatre que els alumnes de 3r B han realitzat sobre els esquetxos de l’obra Spot (d’Albena Teatre). La primera impressió que tinc és que les actuacions no guanyarien un concurs de teatre escolar... Però, en veure els vídeos, he recordat tot el que no hi apareix, tot el treball dels dies anteriors i, sobretot, tot el que va passar durant l’hora escassa que vam estar en la sala d’usos múltiples aquell dijous 24 d’abril.

Jo ja estava en la sala, amb la càmera per a enregistrar en vídeo preparada, quan van arribar els alumnes. El nerviosisme era evident en la majoria, alguns volien assegurar-se que no hi hauria públic, altres em mostraven amb satisfacció els objectes que els feia falta i que havien aconseguit finalment, un equip em va demanar si sabia fer el nus de la corbata (a bon sant s’encomanaven!), dos xics volien les claus per canviar-se en el lavabo, un altre equip se’n recordava a última hora que necessitaven un ordinador per a projectar (esbroncada pertinent per la meua part), els últims assajos, la decisió de l’ordre de representació (els que volen ser els primers per acabar prompte, els que ho deixen per al final), en fi: la tensió habitual abans de l’actuació.

La sessió no va començar bé, sobretot per al primer equip que va actuar, que va haver de repetir la representació perquè l’alumna en qui jo havia confiat l’enregistrament en vídeo no havia polsat la tecla quan calia... Després, sobre l’escenari van succeir moltes més coses, encara que els esquetxos no duraven més de 3 minuts. Era evident que tots s’havien esforçat per aprendre de memòria el text i s’afanyaven a recitar-lo ràpidament amb la idea (supose) d’acabar el més prompte possible amb aquell suplici. Intentaven –com els havia explicat– no donar l’esquena al públic, encara que de tant en tant algú ho oblidava. Pujaven a la tarima i es quedaven rígids en el lloc, sense moure ni un dit, concentrats a dir el seu tros de diàleg. De sobte, algun alumne ens sorprenia amb una entonació expressiva, amb un moviment de braços ple de dramatisme.

El públic, els alumnes del grup i d’una altra classe, va ser sempre respectuós: miraven la representació en silenci, reien en els moments que havien de fer-ho. Alguns col·laboraven recordant-los el text si algú dubtava, apagant la llum en moments determinats, llançant-los un caramel que havia de menjar-se l’actor. Durant els assajos algunes escenes els havien preocupat especialment. Vaig haver de mostrar-los com podien besar-se sense besar-se, com podien tocar-se sense que el contacte els omplira de vergonya, com havien de cridar per espantar una xiqueta que no podia dormir. Després, en la representació, el suposat bes apassionat es va convertir en un furtiu acostament a dos pams de distància i l’”home dolent” no aconseguia espantar ni als més despistats de la primera fila. L’escenografia, d’altra banda, era minimalista; el vestuari senzill: alguna corbata, alguna camisa de diumenge, una alumna que feia de xiqueta, en pijama, unes banyes per semblar una panderola.

Crec que els/les alumnes s’ho van passar bé, i jo també. El pitjor és que he d’avaluar-los, he de posar-los una nota pel seu treball. Certament, no van ser representacions perfectes que es puguen mostrar a un públic més ampli. Però no era eixe l’objectiu, no és un taller de teatre, és només un projecte més de la classe de Valencià per a l’alumnat de 3r d’ESO. En canvi, els alumnes van haver d’organitzar-se, van posar-se d’acord per triar l’esquetx i repartir-se els personatges, van prendre decisions sobre els objectes, sobre el vestuari, sobre alguns moviments en l’escena. Van haver de memoritzar un text de vegades llarg (qui ha dit que no es treballa la memòria en secundària?), van enfrontar-se a la difícil tasca de l’expressió verbal i corporal, al repte d’actuar davant els altres. Si a qualsevol persona li resulta difícil i li produeix tensió i nerviosisme el fet d’actuar en públic, podem imaginar com d’infinitament més complicat deu ser per a xics i xiques de 14 i 15 anys. I tots ho van fer, van eixir (de cara o d’esquena), van parlar, van executar el seu paper.

M’agrada pensar que fent teatre els alumnes han aprés moltes coses, que han viscut una experiència nova per a la majoria. Vull creure que es van divertir, fins i tot asseguraria que molts d’ells repetirien, que van perdre un poc la vergonya natural. Doncs, si és així, podem estar satisfets. Llàstima que no hi haja temps per a repetir-ho. Hauré d’esperar al curs que ve, això si, amb altres alumnes.

Vicent Navarro